Pot una artista viure del seu treball?

Si fem un repàs a la història de l'art a través dels autors i autores que han arribat fins als nostres dies, veurem que l'art és una finestra infinita, des d'on analitzar les dinàmiques que han aixecat els fonaments que sostenen la societat de cada època. Analitzar en profunditat els documents que tenim a l'abast, dialogar amb ells des de noves perspectives, ens permeten generar noves narratives que ens ajuden a comprendre el context social, econòmic, cultural i històric, i alhora, ens conviden a millorar aquelles qüestions que no faciliten la nostra evolució.

Per apropar-nos a la reflexió que volem desenvolupar, caldria definir primer què és ser artista, o en altres paraules, l'artista neix o es fa.

La figura de l'artista, tal com la percebem en l'època moderna, no apareixerà fins al segle XVIII amb la creació de les Acadèmies, diferenciant l'artista de l'artesà, sempre des d'una perspectiva eurocentrista, ja que si ens fixem en altres cultures, com per exemple l'oriental, no existeix el terme artista com l'entenem a occident, sinó que es concep com a aquell individu capaç d'assolir unes habilitats extraordinàries, sota la supervisió d'un mestre.

Podem traçar també la varietat de funcions o rols que ha anat desenvolupant al llarg de les diverses èpoques, des de la prehistòria, l'antiguitat o l'edat mitjana. Els "artistes", denominats artesans, es limitaven a reproduir el que se'ls demanava, sense ser reconeguts com a creadors. En l'època medieval, els artistes eren considerats artífexs i la seva labor se centrava a modificar allò que la naturalesa havia creat. La imaginació i la innovació no eren valorades, i els clients, sacerdots o mecenes, tenien el control creatiu, utilitzant les obres com a símbols de poder i propaganda política.

Certament, si analitzem les condicions sota les quals realitzaven les seves pràctiques llavors, amb les d'avui dia i des de la perspectiva que ens dona la sociologia de l'art, podem veure que hi ha una qüestió que es repeteix en cadascuna de les etapes, llevat d'algunes excepcions: la precarietat laboral dins de l'àmbit artístic, una constant que habita en les múltiples capes d'aquest univers, sovint opac i allunyat de la realitat.

La forma que adopta aquesta inestabilitat, també s'ha anat transformant al llarg de cada període. L'impacte que ha generat i genera, però, continua condicionant als creadors i creadores i a la seva activitat, dificultant la seva carrera i no participant en la possibilitat de continuar generant coneixement, amb unes condicions regulades, justes i fèrtils. Davant d'aquest escenari, se'ns presenta la necessitat de repensar quines són les necessitats d'aquest sector, quins són els diferents agents que l'habiten i el determinen i com es vinculen entre ells.

Sabem, com proposa Becker, que "...todo trabajo artístico comprende la actividad conjunta de una serie -con frecuencia numerosa- de personas."(Becker, 2008). Per tant, començarem afirmant que l'artista, igual que l'art, és una construcció, sostinguda per una constel·lació infinita d'agents humans i no humans que treballen en equip.

Tornant a la reflexió sobre la inestabilitat persistent dins el sector cultural a la que ens volem apropar, farem ús de les idees d'algunes investigadores, historiadores de l'art i artistes, que han dedicat part de la seva obra a pensar sobre una de les controvèrsies més presents i desfavorables dins d'aquest àmbit. Obrirem el nostre raonament amb una cita del crític d'art francès Nicolas Bourriaud, extret de la seva obra Radicante, on analitza des d'un punt de vista sociològic, les identitats precàries i la inestabilitat dins del marc d'una cultura globalitzada. L'autor assenyala "La precarietat és l'enemic declarat de la cultura "(Bourriaud, 2009).

Partint d'aquesta afirmació i fent ús de les dades que presenta Marta Pérez-Ibáñez en el seu estudi La lucha de las artistas españolas en tiempos de precariedad e invisibilidad social, podem advertir que tan sols un 10,9% dels i les artistes poden viure de la seva obra. Llavors, què fa el tant per cent restant per dur a terme la seva activitat? Com se sostenen? Quines són les condicions de vida i obra a les quals estan sotmesos? Quin és el resultat d'aquesta operació? Com afecta això a la societat contemporània? Les qüestions que planteja aquesta problemàtica són il·limitades i la majoria, són l'arrel d'altres controvèrsies que també susciten un gran nombre de conflictes que són objecte d'estudi.

Remedios Zafra, especialista en l'estudi crític de la cultura contemporània, ha dedicat part de la seva obra a investigar i posar sobre la taula, algunes de les problemàtiques latents dins del sector cultural actual, a través de diversos assajos. En la seva obra El entusiasmo: precariedad laboral en la era digital, l'autora explora la societat contemporània, posant atenció en l'àmbit de la creació i fent ús de la història de l'art, per filar un discurs que ens ajudi a comprendre la situació en la qual els i les artistes intenten produir i sobreviure. Fa ús d'un personatge, la Sibil·la, que representa a la gran majoria de persones dedicades al món de l'art. Artistes, investigadores, crítiques d'art, doctors/es en Belles Arts, ja que com apunta Zafra, la inestabilitat està present de forma àmplia i perenne dins d'aquest context.

La realitat del personatge és crua. Hi ha molts fils des d'on podríem començar a teixir la xarxa interminable de conflictes que esdevenen dins d'aquesta àrea. Un possible inici és aquell que fa referència a la formació que reben els estudiants de qualsevol disciplina artística, des de com es reconeix i regula fins a com això construeix una imatge del que són, fan i poden aportar a la societat, així com del seu potencial com a treballadors i treballadores, dins d'un sistema econòmic en el qual els recursos i la producció, són principalment controlats per agents privats i operen segons les forces del mercat.

Sabem que el pensament ens mobilitza i sovint, l'època en la qual ens estem formant i podem gaudir de la llibertat de pensar, sense haver de monetitzar allò que estem fent, sol ser una etapa molt i molt fructífera. Disposem de tots els elements necessaris per poder explorar, conèixer, discutir, provar, compartir, equivocar-nos i tornar a començar. Fins i tot el fet que ja se'ns hagi situat als marges de la societat amb unes etiquetes particulars que descriurem més tard, ens anima a continuar endavant, amb la il·lusió que arribarà el nostre moment i podrem gaudir d'una vida plena, dedicant-nos a allò per al que ens hem format, esforçat i lluitat, com la resta d'estudiants d'altres branques. D'aquí neix l'entusiasme màgic del qual ens parla Zafra, que també té una altra cara més fosca, i que veurem més endavant.

El temps és un recurs escàs, cada vegada més i en el desenvolupament de qualsevol pràctica és indispensable. També sabem, que els moments en els quals hem millorat com a societat, són aquells en els quals ens hem exigit de forma veritable, la llibertat de pensament, tot i que això hagi implicat prendre accions que incomodin. El pensament artístic i la pràctica artística està molt relacionada amb aquestes idees. Les oportunitats que ens ofereix desplaçar el pensament i posar en dubte les dinàmiques que habitem, són part intrínseca de la metodologia de la nostra tasca. L'art és una eina de transformació social molt influent i com a tal, cal tenir-la controlada. "No es bueno que los pobres creen. No lo es porque la creación es movilizada por el conocimiento, el conocimiento genera conciéncia, y la conciéncia es pregunta que interpela: ¡eh tú! por qué tienes tanto y yo nada!"( Zafra. 2017).

La realitat del dia a dia de la majoria dels creadors i creadores, és caracteritza per jornades interminables de treball, combinades amb altres feines precàries per suplir la manca d'ingressos. La lluita constant per trobar la paraula que ens defineixi per respondre a la pregunta, a què et dediques?, formulada per algú que tracta de ser amable, l'excés de gestions burocràtiques simultànies a les quals hem de fer front per tenir una oportunitat de ser vistes, avaluades, valorades i escollides. Les retallades de pressupost, les propostes per treballar de franc a canvi de visibilitat, o bé apel·lant a la nostra solidaritat, per participar en un esdeveniment organitzat per una institució pública. La llista de dificultats és generosa i compartida per la gran majoria, i si ets dona, com assenyala de forma detallada l'estudi de Pérez Ibáñez, és un doble hàndicap, ja que tot i els progressos fets des dels anys setanta, gràcies a les aportacions i dedicació d'autores com Nochlin o Parker entre d'altres, la situació de les dones continua sent extremadament desigual i la seva presència, molt limitada.

«El ámbito de poder más inexpugnable para las mujeres es sin duda el poder cultural. El poder de legitimación artística es abrumadoramente masculino» (Anllo, 2020).

Llavors, si som conscients d'aquesta complexitat, per què continuem omplint les aules de les facultats de Belles Arts, d'Humanitats, i de totes aquelles disciplines relacionades amb l'àmbit artístic? Què fa que les persones es decideixin per apostar per un possible futur laboral dins el sector creatiu? Qui o què provoca aquesta resistència? Una possible resposta és la que ofereix Zafra, quan ens parla de l'entusiasme com a motor i força creativa que pot amb tot. "El entusiasmo en su potencia de arrastre y fuerza creadora siempre nos hizo y nos hace tan frágiles como poderosos" (Zafra, 2017).

Les idees que consideren en els seus textos María Ruido i a Marta Pérez-Ibáñez, també ens permeten arribar a diverses conclusions, que malauradament, no ens sorprenen i ens conviden a repensar perquè la majoria dels creadors i creadores, accepten unes condicions insostenibles, alhora que participen d'aquestes dinàmiques amb l'esperança de poder-se dedicar a la pràctica artística de forma estable. Si haguéssim de concretar un dels errors fonamentals que porten a dissenyar la ruta equivocada, aquest podria ser el que Maria Ruido comparteix en el seu text "...la primera carencia de los artistas, en un importante número de casos, es su inconsciencia como trabajadores, una idea acentuada por la construcción profundamente arraigada del demiurgo romántico, desclasado y saturniano, demasiado individualista para mirar a su alrederor, perpetuada y acentuada por el imaginario mediático hasta nuestros días." (Ruido, 2004)

Dins d'aquesta idea, no trobem més que contradiccions que es nodreixen de múltiples factors, impulsats per un sistema capitalista que no contempla les necessitats del sector, en una societat desconnectada d'una realitat present per a molts i moltes. A la llista de condicions des de les quals se'ls anima a produir, cal afegir-ne d'altres que impacten a l'imaginari col·lectiu de què se suposa que és ser artista, quines són les seves funcionsi quin l'entorn en el qual es mou. Conceptes com passió, hobby, talent, bohemi revolucionari, valent, llibertat, solen estar vinculats a la figura de l'artista, terme que de per si, s'utilitza per accentuar les qualitats vívides d'una persona i alhora, també en trobem d'altres com precari, caòtic, somiatruites, il·luminat. Sovint, aquests són els atributs amb els quals els qualifiquen i representen socialment, i que generen les inseguretats que els fan actuar d'una forma específica, exposant-se a situacions d'autoexplotació normalitzades.

Hito Steryl ho descriu de la següent forma en el seu llibre Los condenados de la pantalla, "esta explotación concentra muchas de las contradicciones del capital, sembrada de motivados colaboradores, investigadores y contadores de sí mismos, que se exigen máxima dedicación, energía, entrega y sonrisa, como inércia que augura reconocimiento, quizá trabajo, quizá futuro". Si afegim l'entusiasme del qual ens parla Zafra, en aquesta equació, el resultat s'apropa més al panorama real i actual, plantejat per la investigadora cultural Maria Ptkq, i que ens permet comprendre la complexitat de les circumstàncies, des del punt de vista de la sociologia de l'art.

L’autora ens dibuixa l'escenari que esdevé en associar aquests conceptes i l'impacte que tenen en l'imaginari col·lectiu, desencadenant algunes de les problemàtiques persistents en l'àmbit creatiu "al idealizar la libertad (que es siempre una palabra con trampa), oculta la desregulación laboral, la falta de empleo estable y la precariedad económica. La consecuencia es que éstas pierden su dimensión conflictiva y pueden trasladarse a la opinión pública sin problema, como una opción de vida atractiva, exitosa y deseable para cualquier trabajador, cualquiera que sea su campo de actividad. Se trata de la puesta en marcha de un imaginario que, partiendo del modelo del hacker o el artista, justifica la implantación del modelo de trabajador cognitivo como un proveedor de servicios inmateriales, voluntariamente flexible y disponible bajo demanda.(Ptqk, 2009).

Finalment i per concloure aquesta reflexió de forma més estimulant, després d'haver exposat les complexitats del sector artístic, voldria tancar parlant de la PAAC. Una associació que va començar la seva activitat l'any 2016, per omplir el buit deixat per l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya, la qual va concloure les seves operacions en 2015. Sorgeix amb l'ànim de vetllar pels drets dels artistes i s'encarrega d'oferir, no sols una valuosa xarxa de contactes, sinó també oportunitats, formació, intercanvi i cooperació entre els seus membres. Aquesta plataforma lluita per regularitzar la situació dels creadors i creadores, oferint assessorament jurídic i fiscal i treballant per crear un col·lectiu capaç de fer front a un sistema que no facilita la seva activitat. Ajuda a construir un imaginari que s'allunya de la figura bohèmia, individualista i solitària il·luminada, crea un espai de diàleg prolífic i necessari, des d'on definir-se, aixecar-se i continuar creixent. Amb aquest tipus d'iniciatives, juntament amb un enfocament permeable i actualitzat dins l'àmbit educatiu, com suggereix Pérez Ibáñez en el seu estudi centrat en el biaix de génere, però aplicable al sector cultural en general, "El estudio que ahora presentamos nos ha hecho darnos cuenta de que, posiblemente, no se trate de leyes ni de reformas impuestas, no se trate de cuotas ni de discriminación positiva, sino de educación, de cambio de mentalidad, de equilibrio entre la apreciación de la obra de los y las artistas " (Pérez-Ibáñez, 2020) , podem començar a moure els fonaments que continuen sostenint un sistema desigual i precari, que no només afecta els creadors i creadores sinó que el seu impacte va més enllà, empobrint el que som a escala planetària.

BIBLIOGRAFIA I RECURSOS EMPRATS

LARRY SHINER (2004), "La imagen exaltada del artista". La invención del arte: una historia cultural , Ed. Paidos, pp. 271-282 Becker, H. [Howard]. (2008). Mundos del arte y actividad colectiva. En Los mundos del arte. Sociología del trabajo artístico (p. 17-59). Universidad Nacional de Quilmes. ISBN 9789875581470 CAMPÀS, Joan, “L’artista al llarg de la història” material docent UOC. RUIDO, María. "Mamá, quiero ser artista! Apuntes sobre la situación de algunas trabajadoras en el sector de la producción de imágenes, aquí y ahora". En: Precarias a la deriva. A la deriva por los circuitos de la precariedad femenina. Madrid : Traficantes de Sueños, 2004. p. 259-267. ISBN 8493298298 BORRIAUD, Nicolas, Radicante, 2009, Adriana Hidalgo Editora. RUSELL, Bertrand, Educación y orden social, Edhasa, 1932. RTVE. Los oficios de la cultura. Raquel Ponce y Soledad Lorenzo, disponiblre aquí ZAFRA, R. [Remedios] (2017). El entusiamo, precariedad y trabajo creativo en la era digital, Anagrama. STERYL, Hito, Los condenamos de la pantalla, Caja Negra, Buenos Aires, 2014. MUTT, I. [Irina]. (2018). No tengo excusa ni solución, salvo para permitirme los temblores. A*Desk Magazine (26/03/2018) disponible aquí Ptqk, Maria (2009). “Be creative under-class! Mitos, paradojas y estrategias de la economía del talento”. Disponible en https://www.mariaptqk.net/wp-content/uploads/ 2013/07/be_creative_underclass_maria_ptqk.pdf Consultat 26/11/2023 PÉREZ IBÁÑEZ, Marta. La lucha de las artistas españolas en tiempos de precariedad e invisibilidad social. A: Pérez Ibáñez, Marta (ed.). Estudio sobre desigualdad de género en el sistema del arte en España. Ecosistema del arte, 2020. p. 21-56. ISBN